El públic femení, especialment aquell amb poder adquisitiu, era el principal destinatari de les novetats en moda. Al llarg del segle XIX la moda esdevingué exclusivament femenina, mentre que el vestit per a l’home es feu cada vegada més sobri i homogeni. En les dones requeia l’obligació de mostrar-se boniques, d’exhibir la riquesa familiar i, evidentment, de vestir segons la moral de l’època. En aquest sentit cal observar que, des de la dècada de 1890 en endavant, el vestit femení s’anà simplificant, buscant cada vegada més una línia més natural i deixant enrere artefactes i formes artificioses. Un punt d’inflexió fou la pèrdua del polissó, que desaparegué a finals de la dècada del 1880. Tot i així, la cotilla seguí modelant el cos i estrenyent la cintura pràcticament fins a l’esclat de la Primera Guerra Mundial. El vestit guardava encara recursos com les barnilles, que li donaven rigidesa, o els enagos, que es duien sota la faldilla i contribuïen a donar-li la característica forma de corol·la. No fou fins al 1909 que el cos femení prengué una silueta filiforme, molt més orgànica i natural.
Durant la darrera dècada del segle xixel cos de la dona es tancava dins el vestit, carregat de referències historicistes a través de l’ornamentació aplicada: puntes, blondes, llacets i tot tipus de recursos que buscaven dissimular les línies tectòniques de les peces. Cal tenir en compte, però, que no es tractava d’una imitació de les formes del passat, sinó més aviat d’una reinterpretació actualitzada en pro de la modernitat. Vers el 1895 les mànigues s’inflaren sobre les espatlles, creant una imponent forma globular, mentre que en els anys posteriors es desplomaren, caient sobre els canells i recollint-se al puny. El canvi de segle vingué acompanyat també per una modificació substancial de la silueta femenina: ara el bust es tirava endavant, mentre que els malucs i les natges es projectaven enrere amb una suau corba. La primera dècada del segle XX recupera una línia més natural, amb els volums del cos menys definits. Tot i així, és interessant observar que les dones començaren a combinar bruses d’un color amb faldilles d’un altre color i teixit, en una visió més funcional i dinàmica del vestit, en clara consonància amb una incipient emancipació femenina. Els cossos s’allisaven sobre el ventre, creant una característica forma en S que massa sovint s’ha volgut relacionar amb l’estètica modernista. Els cabells, a principi de segle, es recollien amb un lligat fluix, deixant que la cabellera creés una suau corba al voltant de la cara. Els vestits podien ser de coll alt o de coll caixa, però generalment els vestits de festa mostraven grans escots. Cal tenir en compte que la moda sovint era reservada a les classes altes. La indumentària de les classes baixes seguia una evolució molt més lenta. En no poder canviar tant de vestit, els colors emprats eren més foscos, i els materials, més resistents. Així mateix, les senyores més grans vestien de manera més sòbria i discreta. Vestir-se s’havia tornat un joc de combinacions de materials, peces i colors: plomes, pedreria, volants i tot tipus d’elements podien entrar en joc, formant combinacions cada vegada més atrevides, pensades per a unes dones noves, que accedien a noves activitats i que, portades per la modernitat, interessaven i inspiraven artistes i cronistes de l’època.
