El segle xix imprimí en la història general un canvi en el ritme dels esdeveniments. Els avenços tecnològics i la millora en les comunicacions acceleraren la velocitat dels canvis i dels fets, en un procés imparable. Aquest nou ritme històric es veié reflectit en les formes de vestir, en la moda, en la imatge personal i, sobretot, en una nova manera de consumir, esperonada pel desig de la novetat. A finals de segle, i sobretot en els anys del tombant dels segles xix i xx, aquests canvis es feren especialment visibles. Sovint, però, la història és menys exacta del que als historiadors ens agradaria, i els grans canvis no succeeixen en dates clau, de manera intensiva i puntual, sinó que més aviat s’esdevenen, de manera gairebé inevitable, al llarg de períodes de menor o major durada. En l’àmbit de la moda, el relat històric esdevé especialment imprecís. Es tracta d’una evolució lenta, de canvi constant, arrelada a factors tan poc objectius com el gust i a adjectius tan vagues com démodé. L’any 1900, per tant, no fou determinant a l’hora de concebre les formes de vestir de moda, però en canvi es pot considerar que l’adveniment d’un nou segle exigí, en certa manera, que l’aspirada modernitat es fes tangible en el vestit. Així, trobem, en el vestit de la dècada de 1890 i en el vestit dels primers anys del segle xx, un canvi en les formes, en els recursos estètics, en el tipus de decoració i, fins i tot, en la silueta i la posició corporal femenines. El vestit femení entre el 1890 i el 1900 era historicista i de marcada verticalitat. El patronatge, hereu encara de les dècades anteriors, marcava uns volums definits: el cos, les mànigues, el coll i la faldilla. En canvi, el vestit corresponent als primers anys del segle xx seguia una línia més orgànica. Els diversos elements que formaven part del vestit es feien més confosos i definien una nova silueta: en aquest sentit el bust s’avançava respecte dels malucs i la imatge femenina esdevenia més lleugera, més vibrant i més sensual.
La novetat, l’aspiración de la moda
La moda és possiblement una cursa eterna per assolir la novetat, a la vegada que n’assumeix la caducitat. Les darreries del segle xix feren d’aquesta aspiració un motor per al consum, que es veié reflectit en noves formes comercials. Objectes de tot tipus foren presa dels nous corrents consumistes i esdevingueren oracles de la novetat. La imatge personal no només no escapà de la febre de la novetat, sinó que fou un dels aspectes en què més cresqué l’interès: el vestit, els complements, el pentinat i els espais on poder mostrar-se ocuparen (esdevingueren?) part de les preocupacions de les classes més elevades, però també d’una creixent classe mitjana. Els nous espais d’oci requerien una imatge acurada, a través de la qual es pogués comunicar l’èxit personal o familiar: « Había, a veces, entradas sensacionales que despertaban murmullos y comentarios en voz baja: “Debe ser de la Joana Valls”, “No, creo que ahora la viste la Verderaux…”». París era el centre de la novetat. D’allà en sortien les propostes que les revistes de moda difonien arreu i allà hi anaven a comprar tots aquells que es podien permetre el luxe de consumir, directament, la moda francesa.
París, la ciutat mirall
No és res de nou afirmar que París era el centre de moda. Tot allò que respirés a parisenc es banyava d’una aura atractiva, de modernitat, de novetat i de classe. El chic parisien era l’ingredient necessari per rematar qualsevol opció d’indumentària. Així mateix, s’emprava tot sovint un vocabulari ben afrancesat per tal de demostrar que s’estava mínimament al dia del que estava en voga. De fet, de París no només en sortien les tendències de què es feien ressò les revistes de modes, les quals, dit de passada, tenien com a únic destinatari el públic femení. De la capital francesa en sortí també un nou paradigma del luxe: el de la marca.
Alguns dels primers grans noms vinculats a la creació de moda, com Charles Frederick Worth, que l’any 1868 s’establí a la rue de la Paix o, una mica més tard, Jacques Doucet, establiren les bases del que seria l’alta costura: una confecció a mida, de luxe, eminentment francesa i obra d’un creador, sovint considerat un artista, que brindava a les peces un valor nou, simbòlic, com era el seu nom. Poder vestir una de les peces d’aquests creadors era un privilegi reservat només a un sector molt determinat. La noblesa i l’alta burgesia internacionals desfilaven pels grans bulevards francesos per tal d’adquirir models nous de cada temporada. Les revistes de moda eren també un mitjà per conèixer les tendències de vestir parisenques. Fou a mitjan segle xix que aquestes es popularitzaren i vers el tombant del segle xix al xx el nombre de títols s’havia multiplicat. Cardona, com també ho feu Xavier Gosé, publicà molts figurins en revistes de modes, a través de les quals arribaven arreu d’Europa les novetats en el vestir i, també, algunes de les opcions més modernes i trencadores, com l’ús dels pantalons femenins (una reivindicació que començà vers el 1860 i que no quallà fins ben entrat el segle xx).
En tenim un bon exemple en un dels dibuixos que Cardona feu per a la revista Elegancias, on es pot veure una senyora que avança amb pas ferm, vestida amb una levita llarga per sota de la qual es veu una faldilla-pantaló. Aquelles revistes no eren només un mitjà de comunicació o una via de difusió de la moda, sinó que amb el temps han esdevingut, també, un bon mostrari de l’expressió artística del moment, ja que recullen obres de grans artistes: dibuixants primer i fotògrafs després. Algunes d’aquestes revistes, com Vogue, el primer número de la qual aparegué el 17 de desembre del 1892, es segueixen publicant encara avui.
