Les imatges que ens arriben de l’època mostren, a les darreries del segle xix, escenes on homes i dones de diverses edats gaudeixen d’activitats ben variades: concerts, òperes, excursions a l’aire lliure, passejades, algun viatge en cotxe o bicicleta i, fins i tot, la pràctica d’esports. El vestit havia de respondre a les noves activitats i, per això, la diversificació de les formes de vestir, sobretot de les femenines, es feu cada vegada més evident. La dona, que cada vegada trobava més espai fora de casa (tot i que val a dir que la dimensió femenina encara estava molt lligada a la llar), emprava vestits més funcionals per sortir al carrer. El vestit sastre, inspirat en la indumentària masculina, estava format per una faldilla i una jaqueta semblant a l’americana. Es combinava amb una brusa, que sovint es deixava veure en dur oberta la jaqueta. Les faldilles eren més curtes durant el dia i només de nit o en les ocasions més especials s’allargaven amb una cua. A més, l’armari femení guardava altres peces, específicament pensades per a les activitats a l’aire lliure, com el guardapols, una jaqueta llarga, semblant a una gavardina, que cobria el vestit i servia per viatjar o anar en automòbil. Els esports requerien faldilles més curtes, materials més resistents, colors més clars (generalment el blanc) i, fins i tot, es començaren a popularitzar els primers banyadors. Tot plegat creava un nou paisatge de la indumentària, que acabaria desembocant en els canvis substancials que tingueren lloc en el vestit femení a partir de la Primera Guerra Mundial. Si ens fixem en alguna de les moltes imatges que ens arriben de la mà de Cardona, podem observar aquesta nova modernitat, o allò que el número 1 de la revista Pèl & Ploma, publicada el juny del 1899, anomenava « La Minerva d’ara », « que la sap més llarga que aleshores: sap de lletra i parla fins amb sentit comú; continua guardant la reputació d’Athenea, però la seva presència desperta més cors que la guerrera antiga ».
Es tracta d’una noia amb actitud segura, que beu amb canyeta i té les mans carregades d’anells, grossos i de colors. Vesteix a la moda, seguint una silueta orgànica, amb una brusa ratllada de mànigues acampanades recollides al puny i un coll alt, rematat amb el que podria ser una gasa frunzida o un mocador, que li emmarca la cara, múrria, coronada per un gran barret. La cintura es cenyeix amb un faixí, que recull la brusa, i la faldilla, que marca els malucs, es desplega juganera al baix. Els complements jugaven un rol important en la indumentària femenina, sobretot quan, al començament del segle xxi en un procès d’alleugeriment, gran part de la decoració aplicada de caràcter historicista que havia marcat la dècada anterior es perdé. Ara, grans barrets o elements de bijuteria, com els anells, entraven a formar part de la imatge femenina amb contundència.
