Quan el jove Cardona estava a punt de fer dotze anys, va tenir lloc a París un esdeveniment de tal repercussió i característiques que oferiria una imatge de renaixement i renovada joventut en l’esperit francès: l’Exposició Universal de 1889. La mostra es va inaugurar del 6 de maig, coincidint amb la commemoració del centenari de la presa de la Bastilla, el 31 de octubre. A ella es van mostrar nous conceptes de construcció, així com avenços en les diverses indústries, però l’autèntic símbol de l’Exposició Universal va ser la Torre Eiffel, que en va ser l’accés d’entrada i que, a partir de llavors, es convertiria en una icona indissociable a la capital francesa. Als Magasins du Louvre, s’hi van realitzar les primeres instal·lacions de llum elèctrica per oferir un espectacle inundat de llum; va ser a partir d’aquell moment que París seria considerada la Ville Lumière. Cardona es traslladaria a viure va ser Montmartre, era un petit barri en un turó que estava separat per una muralla de la ciutat de París. El 1860 es van enderrocar les muralles que feien de frontera física entre Montmartre i la ciutat. Va ser en aquell moment en què van començar a proliferar establiments dedicats a l’oci, que van esdevenir autèntics centres d’exaltació artística. Aquella generació d’artistes, que durant les dècades successives va tenir influència internacional va ser coneguda com a la Bohèmia. Els locals de trobada van ser el Moulin de la Galette, La Grande Pinte, L’Âne Rouge, l’Auberge du Clou, Le Chat Noir, el Lapin Agile (abans anomenat Cabaret des Assassins) el Mirliton, Le Vieux Cabaret (abans anomenat L’Auberge de la Mère Adèle), la Taverne du Bagne, Le Divan Japonais, Le Rat Mort (fig. 34), Le Rat Qui N’est Pas Mort, Le Moulin de la Chanson, Le Coucou i l’Institut (local on es reunien artistes i literats), etc. Va ser en aquest París fin de siècle on l’empresari català Josep Oller i Roca (Terrassa, 1839-París, 1922) va obrir diversos negocis i establiments. Al més pur estil startupper, crearia una indústria dedicada a l’oci parisenc. El seus locals van ser els escenaris de les grans creacions artístiques de la generació bohèmia. Des del pari-mutuel, un nou sistema d’apostes als hipòdroms, a la Grande Piscine Rochechouart —una gran instal·lació amb piscina coberta— inaugurada el 1885, el Nouveuau Cirque (1886), les Montagnes Russes (el 1887 al Boulevard des Capucines) i el Jardin de Paris, el teatre Olympia (1893), el Théatre des Nouveautés (1889) i, per descomptat, el Moulin Rouge (1889).
Una de les seves cèlebres innovacions va veure la llum el 1895. Al Salon du Cyclisme, es presentà un garatge mòbil per al transport de bicicletes per tren i el seu emmagatzematge. Aquest aparell responia a les reclamacions dels ciclistes pels desperfectes que es produïen en els velocípedes a les consignes de les estacions en procedir a la seva expedició. En aquella època la bicicleta, la petite reine, s’havia popularitzat i el ciclista que la portava de viatge al tren es trobava amb la necessitat de fer el trajecte a peu perquè el vehicle no arribava en bones condicions. El garatge, que va ser exposat dins d’un furgó, contenia dos aparells que simplificaven la càrrega i descàrrega dels vehicles. En un sol vagó es podien col·locar 36 bicicletes i 36 tàndems.
Louis Rodolphe Salis (Châtellerault, 1851-Naintré, 1897) va inaugurar a Montmartre Le Chat Noir el 18 de novembre de 1881. Reformular el lema del cabaret era «donar beure a tots els qui es guanyaven artísticament la set». Després de canviar de seu, el nou local es va convertir en lloc de reunió del París selecte; hi havia sala d’exposicions, pantomimes, ombres xineses, titelles, concerts i teatre. Va ser durant aquells anys de final de segle quan hi va treballar un jove Pere Romeu. Tots aquells locals van ser escenari de no poques obres dels artistes bohemis, entre els quals es trobaven els catalans Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Xavier Gosé, el malagueny Pablo R. Picasso i, naturalment, Joan Cardona. Pel que fa a l’activitat artística, el Salon des Artistes français de 1889 va comptar amb la participació de 27 artistes espanyols, entre els quals hi havia Dionís Baixeras, que participava amb un paisatge, La Vall de Camprodon, que reproduïa aquell indret. Joan Brull i Vinyoles va presentar L’ oncle Jean, Laureà Barrau i Buñol reapareixia amb La fuite en Egypti Printempsétude, i Santiago Rusiñol va participar amb Un velocipédiste, un retrat la factura del qual destacava per la seva simplicitat i representava un episodi de modernitat en què el seu íntim amic Ramon Casas va exercir de model ciclista.
