Cardona va triomfar. Es va erigir com a un dels il·lustradors essencials en la majoria de les revistes artístiques de la Belle Époque. T al com va passar amb Le Rire, va emprendre la col·laboració amb la revista Le Frou-Frou, en la qual es van arribar a publicar més de 200 il·lustracions. La prestigiosa Hispania, la selecta Gil Blas, Sans-Gêne i L’Indiscret es van incorporar a la llista de publicacions amb què Cardona va començar a col·laborar.
Durant 1902, Cardona va continuar publicant en L’Esquella de la T orratxa. Seguien sent temes de París; al llarg de l’any es van publicar cinc il·lustracions. L’any 1902 fou l’inici del seu triomf com un dels il·lustradors essencials en una gran part de les revistes de la Belle Époque. Igual que va succeir amb Le Rire, Cardona emprenia la col·laboració amb la revista Le Frou-Frou en la portada del 26 d’abril. Aquesta vinculació es veuria reflectida durant els següents anys en una extensa producció, ja que en aquesta capçalera arribaria a publicar més de 200 il·lustracions en el citat setmanari. La portada presentava a una bella dona, vestida amb un conjunt de jaqueta i faldilla, i lligadura al cap. Una composició on l’estructura de la figura femenina tenia forma d’ ‘S’ i que mostrava una dona aixecant les faldilles i deixant a la vista els enagos. Tot el conjunt oferia una sensació de dinamis- me, de moviment. Aquest tipus de proposta va estar molt present al llarg de la seva àmplia producció per a les revistes parisenques i internacionals. Les capceleres editades a Barcelona també van comptar amb les il·lustracions realitzades per Cardona des de la capital parisina. En el cas d’Álbum S alón, la revista va testimoniar la presència de Cardona en les localitzacions més conegudes de París. Del dibuix que portava el títol Moulin Rouge, publicat en aquesta revista, es feia un comentari, tot dient:
«És un estudi il·luminat, fidel transsumpte, com tots els d’aquest jove autor, de la típica vida dels bas-fonds parisencs. Ja altres vegades hem tingut ocasió d’elogiar el talent de Cardona, a qui només li cal oblidar una mica a Steinlen per adquirir personalitat”. També es va poder veure a l’interior de la revista una modista —amb aquest toc chic parisienne. Són dibuixos, per cert, realitzats el 1899: Modistilla parisien, de J. Cardona, sense més pre- tensions que les d’un ràpid apunt, té color local i, el que és més, aquest agradable chic que saben donar els francesos a aquest gènere igualment distant de la carica- tura que de la veritat».
La prestigiosa Hispania va publicar dues il·lustracions a mitja pàgina vertical en què va presentar a sengles dones de perfil, una de mig cos i l’altra de cos sencer. Eren dues il·lustracions molt similars en què va retratar la mateixa model, vestida amb barret, lligadura i boà. El 30 d’octubre va aparèixer en les seves pàgines el dibuix d’una bretona de cos sencer. Aquesta il·lustració, d’una factura primerenca, cal situar-la al voltant de 1898. L’estructura i la definició de la figura estava lluny de ser la que es coneix del Cardona més parisenc. És un dibuix postacadèmic que reflectia com camina una jove rural, molt allunyat de les cocottes parisenques. Bretona és l’exemple de la contínua participació de Cardona en les revistes parisenques; van ser múltiples les ocasions en què es publicava un dibuix realitzat anteriorment. Així Cardona podia anar alleu- gerint l’estoc de dibuixos i proveïa la incipient demanda dels seus editors. També va col·laborar amb la selecta capçalera Gil Blas Illustrée, en què de nou va tornar a iniciar col·laboració amb una portada en color impresa a dues tintes. En aquesta es mostrava una jove asseguda en una cadira de vímet, a la terras- sa d’un cafè, vestida amb una brusa de ratlles vermelles i blanques, i faldilla llarga remata- da amb un parell de línies paral·leles vermelles a l’alçada dels turmells. Al fons de la com- posició es veia un grup ampli d’homes i dones drets, i una serpentina de globus de llums elèctriques al llarg del dibuix. L’emplaçament segurament es tractaria del Jardin de París, on el 1891 l’empresari Josep Oller va adquirir el Bal Mabille, als Camps Elisis. Un solar que anys enrere s’havia guanyat la fama perquè Oller va instal·lar els wáter-chutes. No obstant això, com aviat van començar les obres de construcció de la futura Exposició Universal que s’havia anunciat per a 1900, Oller es va veure obligat a cedir el terreny so- bre el qual s’aixecaria el Petit Palais. I considerant que el certamen donaria molta vida a aquell lloc, va comprar un local adjacent, el del Concert de l’Horloge, una mica abans de la plaça de la Concòrdia, allà fixaria el Jardin de Paris.
El Jardin de Paris, juntament amb el Moulin Rouge, va constituir un dels centres neuràl- gics de l’època, marcant una trajectòria que es va perllongar fins a l’esclat de la Gran Guerra, i que va entrar en la història gràcies als grans artistes que van retratar aquells ambients tan peculiars. Les actuacions musicals i performances s’oferien a l’escenari a l’aire lliure i hi havia tot tipus d’atraccions distribuïdes pel parc; en canvi, al soterrani — una planta a on s’accedia baixant en tobogan— «hi havia instal·lacions amb estereosco- pis, atuells per trencar, diorames, exhibicions de poses plàstiques, danses orientals, un cinematògraf vertiginós i un estudi fotogràfic a disposició dels que volguessin conservar 16 un record d’aquell incomparable jardí (…)».
En l’estrada del Jardin de Paris es representaven passos de comèdia, revistes, pantomi- mes, quadres andalusos, hongaresos i altres, a càrrec d’artistes nacionals i estrangers. Tot es desenvolupava al peu del templet. El seu principal atractiu era que tot es desenvolupa- va a l’aire lliure.
Els clients habituals preferien les confortables butaques de vímet, sota la discreta llum d’infinitat de bombetes elèctriques multicolors dissimulades entre el fullatge de les plan- tes i que contribuïen a donar un aspecte festiu i fantàstic al lloc. Els homes vestien de frac i amb el bastó a l’inrevés —una extravagància que era moda— i les dones vestien es- cotades, amb la cintura de vespa i carregades de joies, discorrien sota les arbredes. Molts artistes van il·lustrar el Jardin de París: Toulouse-Lautrec, Jean Beraud, Gaspar Miró, Caran d’Ache, Willette, Zuloaga, Guillaume, Fabiano, Xauradó, Forain, Xavier Gosé i, òbviament, Joan Cardona.
Quan la col·laboració de Cardona a Le Rire va començar a ser estable i periòdica, es va iniciar la seva participació en un altre setmanari parisenc: Sans-Gêne. La primera il·lus- tració de Cardona va aparèixer publicada el 4 d’octubre de 1902, al número 80. En ella apareixien dues joves parisenques dialogant en els exteriors d’un jardí il·luminat. El seu títol era Les bons conseils.
No seria fins a la tercera participació a Sans-Gêne quan l’1 de novembre va aparèixer la primera portada, un tipus d’il·lustració molt similar a la que havia suposat la seva estrena a Le Frou-Frou —una bella jove vestida a la moda, subjectant parcialment la faldi- lla i deixant veure part dels enagos. En aquesta ocasió apareixien al fons fins a cinc cava- llers vestits amb barrets de copa.
A les acaballes d’any, el 17 de desembre de 1902, es va iniciar una altra de les nombroses col·laboracions de Cardona en les revistes artístiques i satíriques, aquest va ser el cas de L’Indiscret. Sota el títol La galanterie française s’en va (desapareix la galanteria francesa) es veia com una jove dama estava a punt d’endinsar-se a l’interior d’un fiacre, del qual pen- java la porta oberta, acompanyat de la llegenda: «De tous ces gens qui passent, va passar un ne s’apercoit qye je em prepari Monter a fiacre! Tes de mufles, va!».
Igual que a París l’any 1902 va ser molt fructífer també a Barcelona. El balanç en acabar va ser d’almenys 34 il·lustracions publicades en revistes artístiques i humorístiques de Barcelona, de les quals quatre van ser portades.
