Cardona va fixar la seva residència permanent a París el 1900, el mateix any de la celebració de l’Exposició Universal. Els seus primers dibuixos d’escenes quotidianes de la Ville Lumière es van exposar a la Sala Parés de Barcelona i aquell mateix any van sorgir les primeres col·laboracions a la revista parisenca Le Rire i a la barcelonina Álbum Salón.
L’any en què París es va consolidar com el centre de la vida cultural internacional va ser quan Cardona, igual que molts altres artistes, va decidir fixar la seva residència permanent a la capital francesa. El 1900 va ser quan els grans modistos van establir el seu quarter general a la Rue de la Paix i van començar a exhibir els seus maniquins als hipòdroms. Desconeixem en quina data precisa es va traslladar definitivament a la capital francesa. Serien moments difícils, ja que era un artista jove i a més estranger, de manera que havia de demostrar la seva vàlua per rebre algun encàrrec o per col·laborar en alguna revista artística. Tot i aquelles dificultats, Cardona va iniciar una activitat apassionada, i va realitzar dibuixos del natural, en què plasmaria sobre el paper escenes de la vida quotidiana parisenca y dels seus personatges, quasi sempre amb belles dones com a protagonistes. Cardona aniria a viure al 17 de la Rue Joseph de Maistre, al districte 18 de París, davant del Cementiri de Montmartre. Era una casa molt modesta, d’una sola planta, que avui encara es conserva dreta, entre edificis grans de diverses plantes. Al llarg de les dècades s’han anat succeint diferents tipus de negoci en aquell lloc
PRIMERES COL·LABORACIONS A LES REVISTES LE RIRE I ÁLBUM SALÓN
A finals de juny de 1901 va tenir lloc la primera exposició de Joan Cardona a la Sala Parés. Serien els primers dibuixos realitzats d’escenes quotidianes a París, fruit de la seva arribada a la ciutat de la llum l’any anterior. Segons Joan A. Maragall, el van acusar d’imitar Ramon Casas: totes les obres eren models, molt ben abillades i vestides «al més airós moviment». Segons Opisso, Cardona va vendre diverses obres per valor de 10 000 pessetes. «Bé, quin sarau es va armar a la colla [d’Els Quatre Gats]!», va comentar.
El 10 octubre de 1901 va aparèixer a la revista Le Rire la referència del primer llibre il·lustrat de Joan Cardona a París: Pépa, Procureuse espagnole. Journal authentique d’un Célibataire. Félix Juven, l’editor de Le Rire, va ser qui s’encarregaria de l’edició d’aquest petit llibre de 300 pàgines. Pépa, Procureuse espagnole. Journal authentique d’un Célibataire anava il·lustrat amb 37 dibuixos que acompanyaven el text d’un autor anònim. Com anticipava el títol del llibre, les il·lustracions tenien com a tema principal les aventures amoroses de la seva protagonista. Es tracta d’una obra que, en conjunt, fa honor a aquelles «espanyolades», tan típicament de moda al París finisecular. El llibre, d’autor anònim, va relatar una «càlida aventura». La crítica va comentar:
«(…) I és sorprenent observar com aquest home conserva les facultats formidables de l’analista, fins i tot en la passió de la tempesta sensual (…) Aquesta obra, que no deu res a la imaginació i pren tot el seu sabor de la seva brutal sinceritat, està cridada a causar una gran sensació. L’autor, més que curiós, es va limitar a relatar els fets com ell els havia viscut, circumstanciant els detalls de la seva càlida aventura”. El comentari afegia que va ser sorprenent observar com l’escriptor conservava “les facultats formidables de l’analista fins i tot en la passió de la tempesta sensual i quina moral meravellosa sap ell deriva fins i tot de les circumstàncies més immorals».
La crítica hi afegia:
«Aquesta obra, que no deu res a la imaginació i pren tot el seu sabor de la seva brutal sinceritat, està cridada a ser una sensació profunda (…) Nombroses il·lustracions en color i en blanc i negre del senyor Cardona de la manera més apropiada (Félix Juven, éditeur, 122, rue Réaumur, París, 3,50 fr)».
Així mateix, Cardona va crear un abecedari en què les lletres capitulars estaven adornades per joves damisel·les en actitud eròtica. Seria també la primera i última vegada que Cardona va dibuixar a dones amb el pit descobert; ho va fer en tres ocasions dins de Pépa. A partir d’aquest any i al llarg de tota la seva trajectòria Cardona tractaria el tema d’alcova o de la dona en roba interior en comptades ocasions. La seva producció aniria encaminada a dibuixar a una dona amb glamur, cosmopolita i, sobretot, elegant. L’octubre de 1901 va tornar a participar a L’Esquella de la Torratxa amb quatre il·lustracions procedents de París. En aquestes es podia veure entre altres composicions, una modistilla prop del Théatre des Nouveates, a una cocotte dins el Moulin Rouge o un pretendent que perseguia una bella dona que passejava amb la seva mare. La revista barcelonina Álbum Salón va publicar tanmateix les primeres dues il· lustracions de Cardona, també en aquest cas, amb dos apunts presos del natural en sengles ubicacions parisenques: En un cafè i en un Mercat de flors.
Gràcies a Félix Juven, editor de Le Rire, en el número 368 de la revista, del 23 de novembre de 1901, apareixia la primera col·laboració de Cardona per el citat setmanari. Cardona es va estrenar per la porta gran amb una portada. La composició era de les que més de moda estava a París, una «espanyolada», una visió dels costums andalusos i madrilenys. Aquest tipus d’escenes costumistes i regionals «reproduïen episodis propis d’aquesta peculiar i romàntica visió de la cultura popular espanyola. Aquesta moda va venir provocada per diversos factors que ens portarien novament al període romàntic, en què la devoció per la figura de Goya reapareixia amb gran força al panorama internacional». Cal destacar que el segle x1x vingué marcat per la preeminència cultural francesa. Davant aquesta situació, Espanya depenia ideològicament i tècnicament de París. França es va convertir en el símbol de la cultura occidental i el cosmopolitisme. Va ser precisament a França on es va afermar la imatge de l’«espanyolada» i d’Espanya com una nació exòtica dins d’Europa, una consideració que també es va extendre a Anglaterra mitjançant les cròniques viatgeres:
«Els primers viatgers romàntics que, allunyats de les rutes més acadèmiques del Grand Tour, recorrien Espanya era d’origen anglès. Ells van fabricar una imatge mítica de l’andalús, antonomàsia del que és espanyol, atrets per l’exòtic, el pintoresc i sublim de la cultura, així com pels monuments d’arrel musulmana i, per extensió, oriental. Des de llavors Espanya es va percebre com un país diferent, endarrerit, primitiu, que contrastava amb el món civilitzat i racional de l’exitosa industrialització anglesa».
L’«espanyolada» de Le Rire presentava una manola vestida amb mocador estampat i coberta amb mantó de Manila, al costat d’ella un mosso amb barret cordovès; tots dos es trobaven a la celebració d’una revetlla. Al fons de la composició es veien els fanalets de colors i les siluetes d’una bigarrada multitud. La imatge de les chulas i manolas també la va començar a utilitzar a partir de 1896 Ramon Casas en la seva producció artística. Aquest, influenciat pel seu mestre Carolus-Duran, sentia admiració per Velázquez i els temes espanyols i castissos, encara que l’artista català optava per la simplicitat en la utilització de formes i colors.
Gabriel Pinós Guirao
